QUÈ EN SAPS DE LA REVETLLA DE SANT JOAN

No és gens clar l'origen d'aquesta celebració. Hi ha qui hi veu un origen pagà anterior en el cristianisme. Una mena de reviviscència de les festes per al solstici d'estiu. En canvi, n'hi ha que li veuen un origen burleta i alegre en el fet que és la nit més distant a la de Nadal i per tant hauria de ser la més maleïda i estimada pel diable.

Aquesta celebració te lloc pels volts del solstici d'estiu -el 21 de juny- i especialment la nit del 23 al 24 de juny. La festa, que l'església cristiana va fer coincidir amb el naixement de Sant Joan Baptista, ha esdevingut una celebració marcada pel seu caràcter col·lectiu i socialitzador i que integra tot un seguit de costums i pràctiques sorgits de les diverses solemnitats paganes en honor del Sol i els cultes vinculats al solstici d'estiu, amb motiu de l'arribada de la calor més intensa, caracteritzats per l'exaltació de la vida i l'amor. La festa té una riquesa ritual i simbòlica que poques festes posseeixen: el foc, els misteris de la natura, el menjar, les cançons, les dites, el ball, les curacions i altres pràctiques configuren un dia de transformació de la realitat quotidiana, en què els elements que ens envolten prenen nous significats. Moments màgics en els quals tot és possible... Totes aquestes cerimònies tenen al foc com a protagonista: es procedeix a la crema controlada de diversos elements amb l'objectiu de purificació... de la llar (cas de les fogueres d'andròmines), o dels vessants i camps (cas de les baixades de falles i les rodes de foc).

 

Moltes de les fogueres que es fan amb andròmines als Països Catalans estan coronades per uns ninots plens de palla o roba guarnits amb un cove fent de capell. És costum que quan el foc ja crema ben fort i abans que arribi al ninot, la mainada l'apedregui per tal que caigui a la foguera i es consumeixi. A vegades, aquest ninot es posa al cim d'un tronc d'arbre tallat expressament per l'ocasió i que vertebra la foguera. Aquest ninot prové originàriament dels ninots que, com els bujots menorquins, serveixen per a fer crítica social i que acaben a la foguera consumits per les flames. En l'actualitat representa tot allò que no es desitja veure més, el mal temps que acaba amb l'entrada de l'estiu però també és una efígie que personifica a determinades persones.

 

El costum de saltar per sobre d'una foguera la nit de Sant Joan prové d'una antiga creença, molt generalitzada, que el foc adquireix propietats terapèutiques i profilàctiques durant el periode de temps que va de Sant Joan a Sant Pere (el solstici d'estiu). Saltar per sobre de la foguera durant aquest temps aporta, doncs, protecció contra malalties i bona sort. El ritus té diverses variants segons on es faci. En alguns lloc s'ha de saltar la foguera diverses vegades, fins a set, mentre que en d'altres s'ha de fer de bracet amb la persona estimada per tal de consolidar la relació. Això si, tal i com diu el refrany, "el foc de Sant Joan s'ha de botar per davant, el foc de sant Pere, per darrere."

Baixada de les Falles

El costum de córrer o baixar falles, una epècie de cursa pel bosc que els fallaires fan amb grans troncs encesos, és anterior a la pràctica de les fogueres i és comú en diferents poblacions dels Pirineus, sobretot a l’Alta Ribagorça, Pallars Jussà i Pallars Sobirà. Les falles o brandons móbils poden ser teies d’una sola peça (les anomenades rentines) o peces de fusta de pi aguantades amb filferro i amb un mànec de freixe o d’avellaner. La baixada comença en un indret elevat d'una muntanya propera al poble, on els fallaires encenen les seves falles. El trajecte, que és guiat pel fadrí major o cap de colla, transcorre primer per l'interior del bosc i després pels carrers del poble, finalitzant en una plaça, on els espera tothom i on s'encén una foguera feta amb les falles. La festa continua tota la nit amb música i ball fins ben entrada la matinada.

Rodes de Foc

Segons sembla antigament els pastors i ramaders europeus, pels volts del solstici d’estiu, practicaven tot tipus de cerimònies encaminades a garantir la fecunditat de la terra, cerimònies destinades a allunyar els mals esperits, les plagues d'insectes que podien amenaçar les collites, les males herbes. Totes aquestes pràctiques tenien al foc com a protagonista, en la seva doble qualitat de creador i destructor. Moltes d'aquestes pràctiques estaven encaminades a purificar els camps mitjançant la seva crema controlada. Un costum molt estès a Europa era deixar anar muntanya o camp avall unes grans rodes de ferro cobertes amb palla seca. Les rodes eren enceses al cim de la muntanya i recorrien tot el vessant fins arribar abaix el camp. Aquest costum deuria haver originat jocs i divertiments entre el que el practicaven.

La flama del Canigó

Com a continuació d'una iniciativa encetada el 1955 per l'excursionista nordcatalà Francesc Pujades, des de l'any 1966, gent del món excursionista i catalanista baixen l'anomenada Flama del Canigó des del cim d'aquesta muntanya i la porten en relleus arreu de les terres de parla catalana per encendre les fogueres de la nit.

La Flama surt del cim del Canigó la matinada del 23 de juny i comença a escampar-se per tots els Països Catalans a través de centres de repartiment i cadenes de relleu, de manera que es calcula que aquella nit s’encenen unes 30.000 fogueres amb el foc que prové del cim del Canigó.

 La flama és tot l'any a la cuina del Museu de la Casa Pairal o Castellet de Perpinyà. Cada any el 22 de juny el foc surt del Castellet per encendre una foguera que es fa al cim de la muntanya del Canigó i des d'allà es reparteix, pels pobles mitjançant una llarga cadena de relleus, que van distribuint el foc amb tots els mitjans possible -a peu, amb bicicleta, amb cotxe i fins i tot a cavall. Quan la flama arriba a cada vila, és rebuda per les autoritats locals i els festers. En algunes poblacions és costum que siguin el Joan més petit i el Joan més gran d'entre els habitants del poble les persones encarregades d'encendre, amb la flama del Canigó, la foguera de la nit de Sant Joan.

Pirotècnia

Els nens comencen a participar en la festa des de ben petits, brandant bengales i llençant bombetes (també anomenades cebes), uns explosius que s'activen pel cop amb el terra i que de tant febles que són que son totalment inofensius. A mesura que es fan grans, els pares els van permetent fer ús d'explosius cada cop més potents. Començant amb petards de metxa i traques i acabant amb petards ben potents que cal manipular amb molta precaució. La nit s'emplena de fonts de llum i el cel de coets artificials de molts colors diferents.

Mitologia - Criatures fantàstiques

Una de les formes amb què popularment s'anomena aquesta vetllada és la de la Nit de les Bruixes i és que es creu que aquesta nit és maleïda i que els més fantasiosos éssers surten amb més intensitat que en qualsevol altra nit de l'any. La majoria són malèfics i veure'ls duu la desventura, però també n'hi ha amb les quals se somia de topar.

Es diu que és la nit preferida per a l'irrupció de cucales, l'Ànima de Cantiret, la feram, la mala bèstia, la Marmajor, nyitos i gambutzins. És lògic ja que són dues criatures fantàstiques amb què s'espanta a la jovenalla -sobretot les fadrines- perquè no s'allunyin de poblat, i en aquesta nit en són més propensos que en d'altres.

També s'explica que surten els pertinedors, ànimes en pena que no van poder entrar al cel i que ara vaguen per la terra. També apareixen els Joanets que són manifestacions lumíniques, talment com boles de focs d'esperits, però aquests guarden gelosament tresors que potser algun afortunat podrà veure, però compte per què els defensaran amb pessics, mossegades i cremades.

Es creu que l'amoreta només surt aquesta nit i que va disparant a la gent amb arc i fletxes per enamorar-los. També s'explica que es passeja la Dama Fortuna, cavalcant sobre una roda o un carro alat. Qui la vegi tindrà sort assegurada per tot el que li resti de vida. I són força evidents els efectes de la pols que fa casa que alliberen els arbres del bosc per aquesta nit, però només si a un li cau la del sexe adequat, perquè si li cau la pols de l'altre sexe llavors tindrà el casament més desventurat que es pogués desitjar a un enemic.

És una nit de reunions per tota aquella mena de criatures màgiques que a la seva manera són dotades d'enteniment. Les bruixes es reuneixen per celebrar els seus sàbats. Les bruixes de mar enmig del mar, caminant damunt les aigües on fan el seus balls rodons on s'hi presenta el diable i pequen de moltes maneres diferents. La màgia de la nit els dóna màgia i forces per proseguir les malifetes. També es reuneixen entre elles les aloges, o les seves parentes, goges, llufes, emapitides o dones d'aigua. Fins i tots els follets es reuneixen entre ells a les llars de foc i es comporten d'una manera diferent de com ho fan la resta de l'any.

Es diu que qui neix aquesta nit queda marcat per tota la vida. Se'ls anomena Joanencs i duen marcades creus en el paladar i els palmells de la mà en lloc de la M que tenim tots els Mortals. Si la llevadora li podia tallar el tel de la llengua d'una manera o d'una altra, llavors podia parlar en dues llengües diferents alhora. Es deia que havien nascut en gràcia i que fins i tot tenien capacitat per convertir en or les monedes que passessin per les seves mans durant les batallades del rellotge a mitjanit.

L'Aigua a la Revetlla de Sant Joan

La nit de Sant Joan concentra diverses creences relacionades amb les propietats que l'aigua adquireix aquesta nit (i també durant totes les nits properes al solstici d'estiu). La més estesa és que qui es pren un bany a la platja la mateixa Nit de Sant Joan en tocar les dotze campanades, conservarà la salut del cos, molt especialment la de la pell. El refrany "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any" és un recordatori d'aquesta cita anyal. També es creu que la Rosada de la Nit de Sant Joan té propietats trapèutiques.

Són moltes les poblacions costaneres que celebren la Nit de Sant Joan a la platja. Els seus habitants hi van a sopar amb les colles d'amics i familiars, encenen petites fogueres i prenen un bany al mar tot esperant veure ballar el Sol per l'horitzó. El costum prové de la creença, molt estesa, que aquesta nit l'aigua en general i la del mar en particular té propietats i que qui es pren un bany a la platja en tocar les dotze, conservarà la salut del cos, molt especialment la de la pell. El refrany "Bany de Sant Joan, salut per a tot l'any" és un recordatori d'aquesta cita anyal. En aquelles poblacions no costaneres que tenen els rius sans, també és tradició anar-hi a fer un bany, així com beure aigua de fonts i pous naturals.

En molts indrets és tradició, el dia 23 de juny a la nit, de fer vetlla i no anar a dormir fins que no s'hagi vist sortir el Sol. D'aquesta tradició d'anar a veure com surt el Sol per l'horitzó se'n diu "Anar a veure ballar el Sol".

I per fer una ce·lebració com cal....

En aquesta nit, per sopar, és habitual de fer reunions familiars o bé d'anar a alguna festa popular amb taules preparades a la vora d'una foguera. Llavors es menja tota mena de coques. A Catalunya i al País Valencià, la més habitual és la coca de Sant Joan de pa de pessic i fruita confitada, però també se'n fan de recapte, de llardons, pinyons i de moltes altres menes. Antigament, les coques per aquesta diada eren rodones amb un trau al mig, la qual cosa es podria relacionar amb alguna mena d'antic ritus solar. Avui en dia, la talla estàndard sol ser canònica, o sigui que fa el doble de llarg que d'ample.  Tot això ben acompanyat de un bon vi o cava.

La coca de Sant Joan és una tradició que no es pot deixar passar. Voleu tenir la   recepta per elaborar la vostra pròpia coca?.

Ingredients

250 g - Farina de força

100 g - Sucre

100 g - Mantega

2 - Ous

20 g. - Llevat en pols

1/2 - Got de llet

1 - Branca de canyella

1/2 - Pell de llimona ratllada

Pinyons

Fruita confitada variada

Preparació

Desfeu el llevat amb la llet una mica calenta.

Afegiu-hi 3 cullerades de farina i treballeu-ho fins fer una massa llisa; deixeu-ho reposar fins que dobli el volum.

Feu un volcà sobre el marbre amb la farina i poseu en el centre la mantega, els ous, el sucre, la sal, la ratlladura de llimona i l'anís.

Treballeu amb la ma o una forquilla els ingredients del mig, afegiu-hi la massa fermentada i continueu treballant-ho amb la farina fins obtenir una massa fina i compacta.

Estireu-la sobre una placa de forn untada amb oli o mantega, donant-hi un gruix d'1 cm aproximadament i forma ovalada.

Pinteu-ho amb ou i col·loqueu-hi al damunt les fruites confitades, tallades a trossos, i deixeu-ho reposar fins que dobli de volum.

Repartiu-hi els pinyons per sobre, tireu-hi sucre pel damunt i coeu-ho al forn a 180º uns 20 minuts.

Variacions

Abans de col·locar-hi la fruita es pot posar una capa finíssima de massapà rebaixat amb una mica de clara d'ou.

S'hi pot posar crema després de deixar llevar la massa amb les fruites.

S'hi poden afegir espècies (comí, canyella, anís estrellat, etc.) a la massa, ben triturades.

Es pot fer sense fruita confitada.

Es pot farcir de crema, cabell d'àngel, etc.